Voleu llegir alguns dels seus contes tradicionals?
AUSTRÀLIA: "Or líquid"
Moltes vegades cal encaixar un bon cop per a descobrir qui som en realitat... És dolorós, però val la pena.
Els éssers vius no podem viure sense aigua. Què passarà quan aquest preuat bé comenci a escassejar...?
Els aborígens d'un llogaret australià tenien els seus cors tan endurits que no feien ni cas a Kubu, un noi orfe i mut que vagava pels carrers mendigant. Així és que Kubu s'enfilava als arbres, els seus únics amics, des d'on veia l'horitzó tenyir-se de bonics colors i així oblidava la gana i la set.
Un bon dia tots se'n van anar de caça, però abans van amagar les seves provisions, i sobretot l'aigua, perquè l'orfe no pogués emportar-se-les. Però quan Kubu es va quedar sol en el llogaret, un arbre va començar a moure les seves branques de forma estranya. Kubu va entendre el seu llenguatge i es va aproximar fins al tronc, on va descobrir l'amagatall secret dels vilatans. Es va donar un bon festí i després va pujar a l'arbre.
Quan van regressar els aborígens es van posar tan furiosos que van grimpar fins a l'orfe i el van llançar al buit i, quan Kubu va despertar, estava al terra envoltat de rostres expectants. No entenia perquè el miraven així, fins que es va adonar que el seu cos estava cobert de pèl i que s'havia convertit en un petit ós. L'esperit dels arbres li havien donat el do de ser l'únic animal que no necessita aigua per a viure. I per això se li anomena koala: "el qui no necessita aigua".
Els aborígens d'un llogaret australià tenien els seus cors tan endurits que no feien ni cas a Kubu, un noi orfe i mut que vagava pels carrers mendigant. Així és que Kubu s'enfilava als arbres, els seus únics amics, des d'on veia l'horitzó tenyir-se de bonics colors i així oblidava la gana i la set.
Un bon dia tots se'n van anar de caça, però abans van amagar les seves provisions, i sobretot l'aigua, perquè l'orfe no pogués emportar-se-les. Però quan Kubu es va quedar sol en el llogaret, un arbre va començar a moure les seves branques de forma estranya. Kubu va entendre el seu llenguatge i es va aproximar fins al tronc, on va descobrir l'amagatall secret dels vilatans. Es va donar un bon festí i després va pujar a l'arbre.
Quan van regressar els aborígens es van posar tan furiosos que van grimpar fins a l'orfe i el van llançar al buit i, quan Kubu va despertar, estava al terra envoltat de rostres expectants. No entenia perquè el miraven així, fins que es va adonar que el seu cos estava cobert de pèl i que s'havia convertit en un petit ós. L'esperit dels arbres li havien donat el do de ser l'únic animal que no necessita aigua per a viure. I per això se li anomena koala: "el qui no necessita aigua".
ÍNDIA: "Un elefant a l'habitació".
Aquest famós conte ve des de L'Índia.
Com té molt significat, els budistes i els hindús el van agafar com a
paràbola (història per ensenyar) per a les seves religions. Tant
vosaltres com els grans podeu gaudir d'aquest interessant relat que ens
ensenya que no tot és tant fàcil d'explicar i que no tots veiem el
mateix.
A un temple en el bell mig de les jungles més profundes de L'Índia, vivien
quatre monjos joves i el seu ancià i savi mestre. Els primers es van
posar a discutir un dia sobre com era Déu. Cadascú tenia la seva pròpia versió, mentre un deia que Déu era "bo", l'altre deia que era "sever" o "just" o "pacient", menys el mestre... que se'ls mirava en silenci. Cansat de la discussió
i veient la oportunitat d'ensenyar quelcom als seus alumnes, el mestre
els va demanar que paressin de discutir i els va dir que al matí
següent els demostraria que tots ells tenien raó però també estaven equivocats.
Quan sortí el sol i tots estaven reunits per continuar amb la discussió el mestre els va parar abans de que comencessin. Després, va obrir la porta d'una habitació i els hi va posar una embena als ulls mentre els hi deia:
- Vull que entreu allà dins i m'expliqueu que hi ha sense poder veure res. Cadascú tindrà el seu lloc i no es podrà moure d'allà.
Els quatre monjos joves van entrar intrigats. Després de cinc minuts van sortir explicant que creien que hi havia dins de la cambra a través del tacte:
- Allà dintre hi ha una serp, he estat molt afortunat perquè quan m'he donat compte he apartat la mà i se m'ha acostat a la cara però no m'ha mossegat. Encara tinc la pell de gallina - va dir el primer.
- Ets boig? El que hi havia era un enorme vaixell, he pogut tocar amb seguretat les seves veles amb la mà - li va respondre el segon.
- No sé que dir, segons he pogut percebre jo, l'única cosa que hi havia era una paret rugosa que segur que era de l'habitació... Per tant, no hi havia res de res allà dintre - els va engegar el tercer amb desconfiança.
- Esteu tots equivocats, allà dintre hi ha un gran arbre. El seu tronc es ample i humit per sota, on és plantat, té arrels i tot. No es així mestre? - va preguntar el quart.
El mestre somreia mentre els hi treia les embenes. Quan els va fer passar a l'habitació els seus alumnes no s'ho podien creure. Allà dins hi havia un enorme elefant!. La serp era la trompa, les veles de vaixell eren les orelles, la paret era la panxa i el tronc de l'arbre era la pota. Enmig de la sorpresa l'ancià mestre els hi va explicar:
- Alumnes meus, cadascú ha pogut observar a l'elefant des d'un punt de vista diferent. Si haguéssiu escoltat als vostres companys i no haver cregut que teníeu la sola raó potser ho haguéssiu endevinat. Cadascú té la seva veritat, però millor que barallar-se per veure qui la té més, es més fàcil parlar i conèixer-la junts des de totes les seves parts.
Quan sortí el sol i tots estaven reunits per continuar amb la discussió el mestre els va parar abans de que comencessin. Després, va obrir la porta d'una habitació i els hi va posar una embena als ulls mentre els hi deia:
- Vull que entreu allà dins i m'expliqueu que hi ha sense poder veure res. Cadascú tindrà el seu lloc i no es podrà moure d'allà.
Els quatre monjos joves van entrar intrigats. Després de cinc minuts van sortir explicant que creien que hi havia dins de la cambra a través del tacte:
- Allà dintre hi ha una serp, he estat molt afortunat perquè quan m'he donat compte he apartat la mà i se m'ha acostat a la cara però no m'ha mossegat. Encara tinc la pell de gallina - va dir el primer.
- Ets boig? El que hi havia era un enorme vaixell, he pogut tocar amb seguretat les seves veles amb la mà - li va respondre el segon.
- No sé que dir, segons he pogut percebre jo, l'única cosa que hi havia era una paret rugosa que segur que era de l'habitació... Per tant, no hi havia res de res allà dintre - els va engegar el tercer amb desconfiança.
- Esteu tots equivocats, allà dintre hi ha un gran arbre. El seu tronc es ample i humit per sota, on és plantat, té arrels i tot. No es així mestre? - va preguntar el quart.
El mestre somreia mentre els hi treia les embenes. Quan els va fer passar a l'habitació els seus alumnes no s'ho podien creure. Allà dins hi havia un enorme elefant!. La serp era la trompa, les veles de vaixell eren les orelles, la paret era la panxa i el tronc de l'arbre era la pota. Enmig de la sorpresa l'ancià mestre els hi va explicar:
- Alumnes meus, cadascú ha pogut observar a l'elefant des d'un punt de vista diferent. Si haguéssiu escoltat als vostres companys i no haver cregut que teníeu la sola raó potser ho haguéssiu endevinat. Cadascú té la seva veritat, però millor que barallar-se per veure qui la té més, es més fàcil parlar i conèixer-la junts des de totes les seves parts.
XINA: "Les llavors màgiques".
Ningú és perfecte, i si no que li diguin al rei de la cort xinesa, que perd una fortuna d’or per la seva falta d’honradesa!
Hi havia una vegada un home molt pobre que no tenia ni un
ral per menjar. Com que tenia molta gana, va robar una pipa vella, per
poder-la vendre i comprar-se dinar, però uns guàrdies reials el van
enxampar i el van detenir.
Abans de ser empresonat, l’home va demanar poder veure el Rei, i els soldats, compassius, li van portar.
- Com és que em vens a veure – va cridar el Rei- t’han vist robar i et mereixes ser el meu presoner.
- Majestat, no voldria anar-me’n sense fer-li un regal primer- va dir el lladre.
Llavors, va treure de la butxaca una minúscula llavor de color groc i va dir al Rei:
- Majestat, aquesta és una llavor màgica que pot fer que creixi un
arbre amb peres d’or. Però només ho pot aconseguir algú que sigui
realment honrat. Si no ho és, només recollirà peres normals- i
guinyant-li l’ull al rei va afegir- com que se que vós sou molt honrat,
us la regalo i, així, us fareu més ric del que sou.
Però el Rey no era tan honrat com semblava. Una vegada de petit, va
robar una moneda d’or a la seva mare, així que per no quedar malament,
va decidir regalar la llavor al seu Canceller.
- Li estic molt agraït majestat, però no puc acceptar el seu regal- va dir el Canceller.
El Canceller havia robat una llimona de l’hort del seu veí, i tampoc
volia que el posessin a la presó, així que va proposar que s’ho quedés
el capità de l’exèrcit.
- Moltes gràcies- va dir el capità- però jo no podria cuidar l’arbre perquè estic tot el dia a la guerra.
El capità tampoc era honrat. A vegades deia mentides, i per això va proposar que la llavor se la quedés el jutge.
- La veritat és que jo no me la mereixo- va dir el jutge, deixant veure que ell tampoc era un home honrat.
Fou així com el rei es va adonar que tots ens equivoquem i que ningú
és perfecte. Va decidir donar una segona oportunitat al lladre, que va
jurar que no tornaria a robar mai més.
JAPÓ: "La tetera màgica".
A vegades les coses poden ser més del que semblen... ¡Sobretot si us trobeu amb les habilitats per disfressar-se d'un teixó!
Hi havia una vegada un monjo a qui li agradava molt beure
te. Un dia, en una botiga d'objectes de segona mà, va descobrir una
bonica marmita de ferro de les que s'utilitzen per a bullir l'aigua quan
es prepara el te. Era una marmita molt vella i oxidada, però va poder
veure las seva bellesa per sota. Per tant, la va comprar i la va portar
al seu temple, i després de netejar-la va cridar els seus tres joves
alumnes que vivien al temple.
- Mirin quina marmita més bonica que he comprat avui - els va dir - ara, hi bulliré aigua dintre i prepararé un te deliciós per a nosaltres.
Va posar la marmita damunt d'un braser i tots es van asseure al voltant a esperar que l'aigua bullís. La marmita va començar a escalfar-se i escalfar-se i, tot de cop, va passar quelcom molt estrany: la marmita va formar el cap d'un teixó i una cua espessa de teixó, així com quatre potes petites de teixó.
- Ai! Està calent! - va cridar la marmita - M'estic cremant, m'estic cremant! - Amb aquestes paraules, la marmita va saltar fora del foc i va començar a córrer per l'habitació sobre les seves quatre petites pots de teixó.
El vell monjo estava molt sorprès, però no volia perdre la seva marmita.
- Ràpid! Ràpid! - va dir als seus alumnes - No deixin que s'escapi. Agafeu-la!
Els tres es van anar darrera de la marmita. Quan finalment la van enxampar, el cap de teixó, la cua espessa de teixó i les quatre potes petites de teixó havien desaparegut i era de nou una marmita normal.
- Això és molt estrany - va opinar el monjo - Amb seguretat és una tetera embruixada. No volem res com això aquí al temple. Hem de llençar-la.
En aquell moment, un robavellaire va passar pel temple. El monjo va prendre la marmita, li va mostrar i va dir:
- Aquesta és una vella marmita de ferro, li vendré molt barata, senyor robavellaire. Només doni'm el que pensa que val.
El robavellaire va pesar la marmita en la seva balança manual i li va comprar al monjo a un preu molt baix. Se'n va anar a casa xiulant, content per haver trobat aquella ganga.
Aquella nit, el robavellaire se'n va anar a dormir i tota la casa estava en silenci. De cop, una veu va dir:
- Senyor robavellaire. Oh, senyor robavellaire!
El robavellaire va obrir els ulls i li va preguntar:
- Qui em crida?
Va veure la marmita, al costat del coixí, amb el cap de teixó, la cua espessa de teixó i les quatre potes petites de teixó. El robavellaire es va sorprendre molt i va preguntar:
- No ets la marmita que li vaig comprar avui al monjo?
- Si, aquesta sóc jo - va respondre la marmita - Malgrat tot, no sóc una marmita normal. En realitat´, sóc un teixó disfressat i el meu nom és Bumbuku, que significa "Bona Sort". Aquell monjo vell i dolent em va posar damunt del foc i em va cremar, per això vaig fugir. Però si em tractes amb amabilitat, em dones bé de menjar i mai em poses sobre el foc, em quedaré amb tu i t'ajudaré a fer fortuna.
- Això és molt estrany - va opinar el robavellaire - ¿com pots ajudar-me a fer fortuna?
- Puc fer tota classe de trucs meravellosos - va assegurar la marmita i va moure la seva cua de teixó espessa. - L'únic que has de fer és posar-me en un espectacle i vendre bitllets a la gent que vulgui veure'm fent els meus trucs.
El robavellaire va pensar que aquella era una idea esplèndida. Al dia següent, va construir un teatre petit en el seu pati i va posar un rètol gran que deia: Bumbuku, la tetera ,màgica de la bona sort i els seu extraordinaris trucs.
Cada dia, hi anava més i més gent a veure a Bumbuku. El robavellaire venia els bitllets a la part de davant i després, quan el teatre era ple, entrava i començava a tocar un tambor.
Bumbuku sortia, ballava i feia tota classe d'acrobàcies. No obstant, el truc que més agradava a la gent era quan Bumbuku caminava damunt d'una corda tensa, amb una ombrel·la de paper en una mà i un ventall en l'altre. La gent pensava que això era meravellós i li aplaudia molt. Després de la funció de cada dia, el robavellaire li donava a Bumbuku deliciosos pastissets d'arròs per que se'ls mengés.
El robavellaire va vendre tants bitllets que finalment es va tornar summament ric. Un dia, li va dir a Bumbuku:
- Amb seguretat et canses molt fent aquests trucs tots els dies. Ara tinc els diners que necessito. Per tant, per que no et porto al temple, on pots tornar a viure amb molta tranquil·litat?
- Bé - va respondre Bumbuku. - Estic una mica cansat i m'agradaria viure tranquil·lament al temple. Tanmateix, aquell monjo vell pot posar-me de nou damunt del foc i potser mai em doni aquests deliciosos pastissets d'arròs.
- Deixa-ho tot a les meves mans. - va demanar el robavellaire.
Al matí següent, el robavellaire va portar a Bumbuku al temple, juntament amb una gran quantitat de diners i alguns dels pastissets d'arròs favorits del teixó. Quan van arribar al temple, el robavellaire va explicar al monjo el que havia passat i li va donar diners pel temple. Després va respondre:
- Permetrà que Bumbuku visqui aquí amb tranquil·litat per sempre, li donarà de menjar sempre pastissets d'arròs com aquests que vaig portar i no tornarà a posar-lo sobre el foc?
- Així ho faré - va assegurar el monjo- Ocuparà el lloc d'honor a la casa del tresor del temple. En realitat, és una marmita màgica de la bona sort i mai l'hauria posat sobre el foc, si ho hagués sabut.
El monjo va cridar els seus alumnes. Van posar la marmita damunt d'un pedestal de fusta i els pastissets d'arròs en un altre. El monjo va carregar un pedestal i el robavellaire l'altre, i amb els tres alumnes darrera, van portar amb cura a Bumbuku a la casa del tresor i van posar els pastissets d'arròs al seu costat.
Diuen que Bumbuku encara hi és actualment a la casa del tresor del temple, on és molt feliç. Encara li donen deliciosos pastissets d'arròs tots els dies per que se'ls mengi i mai, mai, el posen damunt del foc.
- Mirin quina marmita més bonica que he comprat avui - els va dir - ara, hi bulliré aigua dintre i prepararé un te deliciós per a nosaltres.
Va posar la marmita damunt d'un braser i tots es van asseure al voltant a esperar que l'aigua bullís. La marmita va començar a escalfar-se i escalfar-se i, tot de cop, va passar quelcom molt estrany: la marmita va formar el cap d'un teixó i una cua espessa de teixó, així com quatre potes petites de teixó.
- Ai! Està calent! - va cridar la marmita - M'estic cremant, m'estic cremant! - Amb aquestes paraules, la marmita va saltar fora del foc i va començar a córrer per l'habitació sobre les seves quatre petites pots de teixó.
El vell monjo estava molt sorprès, però no volia perdre la seva marmita.
- Ràpid! Ràpid! - va dir als seus alumnes - No deixin que s'escapi. Agafeu-la!
Els tres es van anar darrera de la marmita. Quan finalment la van enxampar, el cap de teixó, la cua espessa de teixó i les quatre potes petites de teixó havien desaparegut i era de nou una marmita normal.
- Això és molt estrany - va opinar el monjo - Amb seguretat és una tetera embruixada. No volem res com això aquí al temple. Hem de llençar-la.
En aquell moment, un robavellaire va passar pel temple. El monjo va prendre la marmita, li va mostrar i va dir:
- Aquesta és una vella marmita de ferro, li vendré molt barata, senyor robavellaire. Només doni'm el que pensa que val.
El robavellaire va pesar la marmita en la seva balança manual i li va comprar al monjo a un preu molt baix. Se'n va anar a casa xiulant, content per haver trobat aquella ganga.
Aquella nit, el robavellaire se'n va anar a dormir i tota la casa estava en silenci. De cop, una veu va dir:
- Senyor robavellaire. Oh, senyor robavellaire!
El robavellaire va obrir els ulls i li va preguntar:
- Qui em crida?
Va veure la marmita, al costat del coixí, amb el cap de teixó, la cua espessa de teixó i les quatre potes petites de teixó. El robavellaire es va sorprendre molt i va preguntar:
- No ets la marmita que li vaig comprar avui al monjo?
- Si, aquesta sóc jo - va respondre la marmita - Malgrat tot, no sóc una marmita normal. En realitat´, sóc un teixó disfressat i el meu nom és Bumbuku, que significa "Bona Sort". Aquell monjo vell i dolent em va posar damunt del foc i em va cremar, per això vaig fugir. Però si em tractes amb amabilitat, em dones bé de menjar i mai em poses sobre el foc, em quedaré amb tu i t'ajudaré a fer fortuna.
- Això és molt estrany - va opinar el robavellaire - ¿com pots ajudar-me a fer fortuna?
- Puc fer tota classe de trucs meravellosos - va assegurar la marmita i va moure la seva cua de teixó espessa. - L'únic que has de fer és posar-me en un espectacle i vendre bitllets a la gent que vulgui veure'm fent els meus trucs.
El robavellaire va pensar que aquella era una idea esplèndida. Al dia següent, va construir un teatre petit en el seu pati i va posar un rètol gran que deia: Bumbuku, la tetera ,màgica de la bona sort i els seu extraordinaris trucs.
Cada dia, hi anava més i més gent a veure a Bumbuku. El robavellaire venia els bitllets a la part de davant i després, quan el teatre era ple, entrava i començava a tocar un tambor.
Bumbuku sortia, ballava i feia tota classe d'acrobàcies. No obstant, el truc que més agradava a la gent era quan Bumbuku caminava damunt d'una corda tensa, amb una ombrel·la de paper en una mà i un ventall en l'altre. La gent pensava que això era meravellós i li aplaudia molt. Després de la funció de cada dia, el robavellaire li donava a Bumbuku deliciosos pastissets d'arròs per que se'ls mengés.
El robavellaire va vendre tants bitllets que finalment es va tornar summament ric. Un dia, li va dir a Bumbuku:
- Amb seguretat et canses molt fent aquests trucs tots els dies. Ara tinc els diners que necessito. Per tant, per que no et porto al temple, on pots tornar a viure amb molta tranquil·litat?
- Bé - va respondre Bumbuku. - Estic una mica cansat i m'agradaria viure tranquil·lament al temple. Tanmateix, aquell monjo vell pot posar-me de nou damunt del foc i potser mai em doni aquests deliciosos pastissets d'arròs.
- Deixa-ho tot a les meves mans. - va demanar el robavellaire.
Al matí següent, el robavellaire va portar a Bumbuku al temple, juntament amb una gran quantitat de diners i alguns dels pastissets d'arròs favorits del teixó. Quan van arribar al temple, el robavellaire va explicar al monjo el que havia passat i li va donar diners pel temple. Després va respondre:
- Permetrà que Bumbuku visqui aquí amb tranquil·litat per sempre, li donarà de menjar sempre pastissets d'arròs com aquests que vaig portar i no tornarà a posar-lo sobre el foc?
- Així ho faré - va assegurar el monjo- Ocuparà el lloc d'honor a la casa del tresor del temple. En realitat, és una marmita màgica de la bona sort i mai l'hauria posat sobre el foc, si ho hagués sabut.
El monjo va cridar els seus alumnes. Van posar la marmita damunt d'un pedestal de fusta i els pastissets d'arròs en un altre. El monjo va carregar un pedestal i el robavellaire l'altre, i amb els tres alumnes darrera, van portar amb cura a Bumbuku a la casa del tresor i van posar els pastissets d'arròs al seu costat.
Diuen que Bumbuku encara hi és actualment a la casa del tresor del temple, on és molt feliç. Encara li donen deliciosos pastissets d'arròs tots els dies per que se'ls mengi i mai, mai, el posen damunt del foc.
