Anem al cinema!

Durant la setmana del 24 al 28 de febrer farem una activitat especial del CLUB DE LECTURA, veurem una pel·lícula basada en el còmic de TINTIN.

No us ho perdeu!

Més històries d'Àsia i Oceania

Tibet: "El rei s'aixeca"

Aquest conte tradicional del Tibet ens explica la història de com el jove Yeshi supera el repte que li proposa un rei molt preocupat per la seva riquesa, gràcies a la seva astúcia.

Hi havia una vegada un rei d'un ric i poderós país que estava preocupat perquè creia que la gent podria aprofitar-se d'ell. Es va adonar que era massa honest i confiat i que la gent podria enganyar-li amb facilitat. Per evitar que això passés, va decidir que contractaria a la persona més intel·ligent del seu país perquè fos el seu conseller.

“Si tinc un ministre molt llest, mai ningú podrà enganyar-me”, va pensar. Però, com podia trobar una persona així?. Va decidir organitzar un concurs per poder trobar a la persona més llesta del seu regne. Així que va enviar missatgers per tot el país per a què anunciessin que el rei estava buscant a algú de confiança per assessorar-li, i que per poder ser-ho havien de superar un repte.

El dia del concurs, el palau reial estava ple d’aspirants que creien que ells eren les persones més intel·ligents del regne. Parlaven entre ells, intentant endevinar quin seria el desafiament reial.

“Senyors”, va dir el rei, “crec que vosaltres sou els habitants més llestos del meu regne, però necessito trobar el més intel·ligent de tots per a què es converteixi en el meu conseller, així que us proposaré un repte”.

El rei va seure al seu tron i va dir: “No m’aixecaré del tron mentre vosaltres estigueu a la sala, però si algú aconsegueix convèncer-me de que ho faci, es convertirà en el ministre del meu regne i en el meu assessor de confiança”. Els aspirants van intentar que el rei s’aixequés del seu tron de mil maneres diferents, però cap d’ells ho va aconseguir.

Finalment, un jove anomenat Yeshi es va apropar al tron i li va dir al rei: “Sa Majestat, aquest repte em sembla tan fàcil que no és mereixedor dels meus talents, així que intentaré una cosa més difícil”. El rei es va sorprendre molt i li va preguntar: “Ah si? Què vols intentar?”.

En Yeshi li va contestar al rei amb una altra pregunta: “¿Sa Majestat, creu que algú podria fer que creués aquella porta en contra de la seva voluntat?”. El rei li va respondre: “Perquè creuaria una porta si no volgués fer-ho? Ningú podria obligar-me!”.

“Jo puc fer-ho”, va dir en Yeshi, assenyalant la porta de la sala del tron. “Imagini que està fora de la sala del tron. Què em donaria si aconsegueixo que creui el llindar de la porta per tornar a entrar, per molt que es resisteixi”. El rei li va respondre molt convençut: “Si ho aconsegueixes, et donaré la meitat de la meva fortuna i et faré ministre en cap del meu regne”. En Yeshi va acceptar i va suggerir “Comencem?”. I el rei es va aixecar del seu tron i va començar a caminar cap a la porta de la sala.

D’aquesta manera, el jove Yeshi va aconseguir convèncer el rei per a què s’aixequés, però ho va fer d’una manera molt intel·ligent i subtil: convencent-lo de que fes una altra cosa i fent que s’oblidés del primer repte que ell mateix havia proposat.

Filipines: "Veritat i falsedat"

Aquest conte tradicional filipí ens explica la importància de ser sincer i bondadós mitjançant la història de dos homes: Veritat i Falsedat.

Fa molt de temps a les Filipines, en un dia tranquil i solejat, el senyor Veritat va partir del seu poble cap a la ciutat per trobar feina. Veritat va sortir amb el seu cavall i sense gaire equipatge, així que anava molt ràpid. Però, de sobte, pel camí es va trobar amb el senyor Falsedat, que, casualment, també anava a la ciutat buscant feina.

- Oh Veritat, el meu viatge és tan dur sense cavall i portant a les espatlles el meu equipatge... Series tan amable de deixar que anés amb tu i compartir cavall?

Com Veritat era tan bon home li va dir que sí sense pensar-ho dos cops. I els dos junts van continuar el camí cap a la ciutat. Durant el viatge els dos homes parlaven molt animats sobre quin tipus de feina volien trobar a la ciutat:

- Jo vull ser secretari, així sempre podré anar ben net i vestit –va dir Veritat-.

- Doncs jo cuiner, per estar sempre envoltat de menjar que poder devorar –va respondre Falsedat-.

I així, tot xerrant, van continuar caminant.

De sobte, es van creuar amb un home que carregava amb un pobre cos sense vida al cementiri. L’home no tenia ajuda i Veritat va baixar del cavall i el va ajudar. Un cop enterrat el cos, Veritat va preguntar:

- Has resat per a què l’ànima d’aquest pobre home pugui descansar? 

- No –va respondre l’home-, jo no sé resar i no tinc diners per a què un sacerdot ho faci.

Aleshores Veritat, molt honradament, li va donar a l’home tots els diners que tenia per poder pagar un sacerdot i unes espelmes i donar-li, així, el descans etern al pobre home mort.

I així, sense diners, van continuar el viatge.

Quan va arribar l’hora de sopar, Falsedat es va enfadar molt amb Veritat per haver donat tots els seus diners. Així que, com no podien comprar el menjar, van decidir anar al riu a pescar. Quan van arribar, van veure que uns peixos s’havien quedat atrapats en un petit bassal. Falsedat va agafar peixos i peixos, però Veritat va sentir molta pena pels pobres animals i només va agafar els necessaris per sopar, tornant la resta al riu. Va ser aleshores quan Falsedat va murmurar:

- Si els anaves a malversar, hagués estat millor que els agafés jo tots i haver-te’n deixat sense.

Veritat, amb tota la seva bondat, no va respondre a aquestes paraules i va decidir anar a descansar.

I així, l’endemà, van tornar a fer camí.

Mentre creuaven el bosc van sentir prop d’ells un soroll horrible. Veritat va decidir anar a veure què passava, però Falsedat, tremolant de por, es va quedar amagat darrere d’una pedra al camí. Quan Veritat va arribar a l’origen d’aquest soroll, va descobrir que eren petites àguiles en un niu ben alt. Estaven plorant perquè tenien gana, però no es veia la mare per enlloc. Així Veritat, que va sentir molta llàstima per aquests animalons, va decidir sacrificar el seu cavall vell i cansat per poder alimentar-los i repartir la resta de carn pels voltants de l’arbre per tal què la mare trobés el camí de tornada. Falsedat va odiar a Veritat perquè ara havia de caminar.

I així, amb Falsedat ben enfadat, van continuar el seu camí fins a la ciutat.

Un cop allà, es van presentar davant del Rey demanant que els agafés al seu servei, a un com a secretari i a l’altre com a cuiner. Quina alegria quan els hi va dir que sí! Però aleshores, Falsedat va començar a posar-se envejós, perquè Veritat sempre s’asseia amb el Rey a menjar i sempre anava net i ben vestit, mentre ell estava brut i havia de menjar a la cuina. Aleshores es va enfadar i va decidir fer alguna cosa per perjudicar el seu amic.

Un dia que els Reis havien sortit a navegar pel mar, quan estaven ben lluny de terra, la Reina va perdre el seu anell per la borda. Quan Falsedat se'n va assabentar, va anar a parlar amb el Rei:

- Rei meu, un amic, què és el seu secretari, diu que té poders màgics i que pot trobar l’anell de la Reina. Diu que faria una aposta amb vós, que si no troba l’anell, el maneu penjar.

El Rei, sorprès per aquestes paraules, va manar cridar a Veritat:

- Trobeu l’anell de la Reina aquesta mateixa tarda o faré que us pengin amb la sortida del sol.

Veritat, atemorit per les paraules del Rei, va baixar a la platja i allà es va asseure a observar l’oceà. Però es va adonar que era impossible recuperar l’anell i es va posar a plorar. Aleshores un peix es va apropar i li va preguntar:

- Per què plores? 

- Ploro perquè el Rei em penjarà amb la sortida del sol si no trobo l’anell que la Reina va perdre al mar.

I el peix va marxar per, a l’estona, tornar amb l’anell a la boca.

- Jo sóc un dels peixos que vas salvar aquell dia al riu. Com tu em vas ajudar, ara t’ajudo jo a tu.

I així Veritat es va salvar i la Reina va recuperar el seu anell.

Però Falsedat un altre dia li va dir al Rei:

- Rei meu, recorda allò que l’altre dia va succeir? 

- És clar. I ara crec en tu, ja que gràcies a les teves paraules vaig recuperar l’anell de la meva dona. 

- Doncs el meu amic, l’altre nit, va dir ser un gran mag. Tan bo, va dir, que podríeu penjar-lo que no li faria mal.

Al sentir aquestes paraules, el Rei va manar fer cridar Veritat.

- Com ets tan bon mag, demà et faré penjar davant de tothom, així ho demostraràs.

El pobre Veritat se'n va passar tota la nit pensant en el que passaria l’endemà i plorant per no poder evitar-ho. Aleshores, un esperit va aparèixer.

- No ploris Veritat. Demà jo em posaré la teva roba i em penjaran a mi.

L'endemà molta gent va veure com el penjaven pensat que era Veritat i molta més gent es va sorprendre quan, al migdia, van veure a Veritat assegut a taula. Aquella mateixa nit l’esperit va tornar i li va explicar:

- Tu vas salvar la meva ànima un dia i, ara, et salvo jo a tu.

I així Veritat es va salvar.

Però Falsedat tenia cada dia més enveja del seu amic i un matí li va dir al Rei:

- Senyor, l’altre dia el seu secretari deia que si vós li deixéssiu casar-se amb la seva filla, ell li donaria a vós tres néts en una sola nit.

I el Rei va manar cridar a Veritat:

- Us casaré amb la meva filla, però si no em doneu tres néts en una nit, us faré penjar.

L'endemà la Princesa i Veritat es van casar. Però a la nit el pobre Veritat no va poder dormir, pensat que l'endemà moriria. Però, de sobte, una àguila va entrar per la finestra i li va prometre encarregar-se de tot. Just abans què sortís el sol, tres àguiles van aparèixer portant un nen cadascuna.

- Tu ens vas salvar la vida sacrificant el teu cavall, així que ara nosaltres te la salvem a tu.

Quan el Rei va sentir els nens plorar va ser molt feliç, per fi tenia hereus al tron! Així que el Rei va fer una gran festa i li va donar la corona a Veritat.

I així el nostre amic, sent honest, va aconseguir ser Rei, mentre que Falsedat, amb les seves mentides, no va aconseguir més que alimentar l’èxit del seu company.

Iran: "Nasreddin i el dret a menjar".

Hem de valorar a les persones per com són, i no per la riquesa que posseeixen. Això és el que pensa el protagonista del conte, un home pobre però prou ric en valors com per donar una bona lliçó a la gent que només sap valorar a les persones per la seva aparença. Vols saber com i quina lliçó els hi dóna? Doncs entra i descobreix la història!

El protagonista d'aquesta història és Nasreddin, un excèntric home molt savi conegut per tots els que viuen a la seva ciutat, situada al sud d'Iran, on existeix encara una gran diferència social i econòmica entre rics i pobres. Nasreddin és molt amable amb tothom, i no té cap problema a compartir la seva saviesa amb els altres. Però com ell és pobre, és molt crític amb els problemes socials que pateix la seva ciutat.

Una vegada, Nasreddin va ser convidat per un amic a sopar al palau més elegant del lloc. Quan l'home, muntat en el seu inseparable ruc, va arribar a les portes del palau vestit amb les seves robes de sempre, que eren pobres i velles, per més que va protestar i va dir que havia estat convidat, els guàrdies no li van deixar entrar prenent-li per un captaire.

Molt enfadat, però amb el desig de poder menjar bé, va demanar prestat al sastre del poble una camisa i uns pantalons nous. Després es va rentar, es va pentinar i perfumar i es va vestir amb la roba nova. Aquesta vegada, els guàrdies li van fer grans reverències en arribar, i l'amo del palau el va instal·lar en un dels llocs d'honor.

Quan va començar a arribar el menjar, Nasreddin es va disposar a mullar les mànigues de la seva camisa en cada plat abans de menjar, mentre deia:
- Menja bonica, menja, que està molt bo, vinga menja…

Tothom allí present se li va quedar mirant. L'amo del palau es va quedar molt estranyat i li va preguntar:
- Però Nasreddin, per què fiques les mànigues de la camisa als plats?

I el savi va contestar:
- Ja que les atencions que rebo i el menjar que se'm donen tenen a veure amb la meva roba i no amb la meva persona, crec que és just que la meva roba pugui també rebre la seva part i provar el menjar, no és així?

Des de llavors, i després d'aquesta pública lliçó, l'amo del palau va sentir tanta vergonya que mai més se li ha tornat a negar l'entrada a un convidat pel simple fet de portar robes pobres.

Tailàndia: "La cuca de llum que no volia volar".

Aquest conte ve des de Tailàndia i parla d'una petita cuca de llum que no volia sortir a volar amb la resta. Perquè? Doncs quan ho descobriu pot ser que la entengueu i us hagi passat quelcom similar alguna vegada.

A un bosc de l'exòtica Tailàndia hi vivia una nombrosa família de cuques de llum. La seva casa era dins el tronc d'un enorme arbre lampati, el més vell de tot el país. Per la nit, les cuques sortien de l'arbre per a il·luminar la nit amb la seva tènue llum, semblaven petites estrelles ballarines. Jugaven entre elles i creaven figures a l'aire, els pocs que podien veure l'espectacle per casualitat quedaven sorpresos davant d'aquell festival de llums i bellesa.

Però no totes les cuques de llum estaven contentes, n'hi havia una, la més petita que es negava a sortir del lampati per a volar. Es volia quedar a casa dia rere dia encara que la seva família la tractés de convèncer. Ella no volia, li diguessin el que fos.

Tota la seva família se la mirava preocupada, sobretot els seus pares:

- Perquè la nostra filla no surt a volar amb nosaltres? M'agradaria que volés amb nosaltres i no es quedés a casa sempre - deia la seva mare.

- Tranquil·la, dona. Veuràs com aviat se li passa i sortirà amb nosaltres... - la calmava el pare.

Però van passar els dies i la petita cuca seguia sense voler abandonar l'arbre lampati. Una nit quan totes les altres cuques de llum corrien pel cel nocturn del bosc, la seva àvia es va quedar a l'arbre per raonar amb ella. Amb delicada veu li va dir a la seva neta:

- Què et passa néta meva? Ens tens a tots preocupats, Per què no surts a divertir-te volant amb tots nosaltres?

- No m'agrada volar -- va respondre la petita cuca

- Som cuques de llum, és el que fem millor. Segur que no vols volar mostrant la teva llum per a il·luminar la fosca nit? - li va insistir l'àvia.

- La veritat és que... El que em passa es que... - Va començar a explicar la petita - Tinc vergonya. No trobo el sentit a il·luminar res si la lluna ja ho fa. No em podré comparar mai a ella, sóc poc més que una diminuta espurna al seu costat.

La seva àvia la va mirar amb ulls tendres escoltant-la atentament, quan la seva néta va acabar la va consolar amb un somriure que la va tranquil·litzar:

- Nena meva, si sortissis amb nosaltres veuries quelcom que et sorprendria. Hi ha coses de la lluna que encara no saps...

- Què es això que jo no sé de la lluna que tots sabeu? - va preguntar la petita cuca encuriosida.

- Doncs que la lluna no sempre brilla de la mateixa manera. Algunes nits enlluerna sencera o per la meitat. Fins i tot hi ha dies que només brilla una petita part o s'amaga i ens deixa tot el treball a nosaltres les cuques de llum.

- De veritat? Hi ha dies que no surt? - va preguntar la petita amb la boca mig oberta per la sorpresa.

- T'ho prometo estimada néta! - va continuar explicant l'àvia - La lluna canvia constantment. hi ha dies que creix i altres que es fa petita. Hi ha nits que és enorme o de color vermell i altres que es fa invisible desapareixent sota les ombres i els núvols. En canvi tu, petita cuca, sempre brillaràs amb la mateixa intensitat i amb la mateixa llum...

I aquella mateixa nit, la petita cuca de llum va sortir del lampati convençuda amb tota la seva família a il·luminar la nit mentre mirava la lluna amb un somriure d'orella a orella.